Produccions centrípetes (Levallois i discoidals): experiments sobre els sistemes de producció d’ascles i puntes de les societats del paleolític mitjà a Europa

La tecnologia dels neandertals continua amagant avui dia tantes incògnites com la desaparició mateixa d’aquesta espècie. Entre altres aspectes, es discuteixen les causes que provoquen una gran variabilitat tecnològica en el registre arqueològic del paleolític mitjà, el grau de resolució que aporta cada conjunt o la capacitat de les poblacions neandertals per produir intencionalment útils de morfologies variades. La talla experimental és fonamental per abordar de manera concreta i precisa alguns d’aquests interrogants. En el cas de dos dels sistemes de talla més àmpliament utilitzats pels neandertals, com són el discoide i el Levallois, els darrers anys han estat especialment fructífers en treballs experimentals.

Ens referim a sistemes de talla o conceptes de débitage quan els nuclis explotats per produir ascles reuneixen una sèrie de característiques volumètriques concretes que permeten agrupar-los entre si, encara que hagin estat explotats amb extraccions en diversos sentits (mètodes) o amb diversos estris de talla (tècniques). Els sistemes de talla Levallois i discoide comparteixen unes quantes característiques, especialment quan els mètodes de preparació i explotació dels nuclis tenen caràcter centrípet; és a dir, quan les extraccions es dirigeixen cap al centre. En ambdós casos s’exploten nuclis de silueta oval i amb dues cares o superfícies, que es configuren mitjançant extraccions produïdes des d’una aresta perimetral més o menys en ziga-zaga.

En el cas dels nuclis amb concepte Levallois, el volum és asimètric, amb forma de closca de tortuga. És a dir, una superfície és més aplanada, i l’altra, més convexa. En el discoide el volum tendeix a ser més simètric entre cares, amb forma piramidal o bombada a les dues superfícies que conformen els nuclis d’aquest tipus. En el Levallois, les ascles o puntes buscades com a objectiu de la producció s’obtenen de la cara aplanada i diem que la seva estructura està jerarquitzada perquè la superfície convexa es prepara per explotar l’aplanada. En el discoide, ambdues superfícies actuen amb papers intercanviables, com si fossin plànols de percussió i superfícies d’explotació, per la qual cosa parlem d’un volum no jerarquitzat on els productes buscats, com les anomenades puntes pseudo-Levallois, s’obtenen amb un copejament secant sobre les dues cares del nucli. Tant els nuclis discoides com fonamentalment els Levallois poden explotar-se no tan sols amb extraccions centrípetes sinó també amb sèries unipolars o bipolars, i amb diverses ascles obtingudes per cada superfície (recurrents) o per una de sola (preferencials). Però en aquest treball ens centrem especialment en els d’extraccions centrípetes, en què es produeixen múltiples extraccions.

Aquestes definicions les va proposar Eric Boëda el 1993 (Boëda, 1993), qui va fer servir l’experimentació per comprendre les normes i el conjunt de variables que permeten crear i explotar els nuclis d’aquests tipus. L’experimentació és, en aquest cas, un útil metodològic que es fa servir com a eina cognitiva després de fer algunes observacions preliminars en el material arqueològic i com a forma prèvia d’establir les categories estructurals que després permeten caracteritzar la tecnologia de cada conjunt quan l’analitzem des d’aquest prisma. Tot i això, les definicions de Boëda de mitjans dels anys noranta no recullen tota la variabilitat de nuclis amb morfologia oval i extraccions centrípetes, per la qual cosa altres autors o ell mateix han proposat noves classificacions que inclouen aspectes com la preparació de talons, la tècnica de percussió o la preparació global de tot el nucli. Entre els termes de classificació proposats per altres autors, cal esmentar l’anomenat discoide jerarquitzat, citat també de vegades com a bifacial centrípet jeràrquic, amb nuclis en què hi ha preferència per explotar una superfície, com en el Levallois, però amb extraccions secants, com en el discoide. Encara més, alguns autors proposen que hi ha un contínuum en certs conjunts entre els nuclis discoide i Levallois, amb múltiples formes intermèdies que variarien segons l’estratègia de talla.

Avui comptem amb uns quants estudis que han pogut rastrejar la presència de les tecnologies Levallois i discoides a diferents regions del planeta. Sobre l’origen de la tecnologia Levallois sembla que hi ha un cert consens a identificar-lo, amb tota seguretat, al llarg del final del plistocè mitjà a Europa i Àfrica, on s’observa almenys entre el MIS 9 i el MIS 7 en diversos jaciments europeus, com Sedia del Diavolo (Itàlia), Orgnac 3 i Viache Saint Vaast (França) o Maastricht – Bes Fauresmith (Sud-àfrica) i la fàcies Kapthurin (Àfrica de l’Est). Al Pròxim Orient trobem evidències segures d’aquesta tecnologia des d’almenys el MIS 7, amb exemples clars a Tabun o Misliya (Israel).  El MIS 3 també és una tecnologia molt estesa per tot el Vell Món, a excepció de l’extrem sud-oriental d’Àsia. Però, a més, es va utilitzar puntualment, potser fruit de reinvencions, a la Patagònia i al solutrià de la península Ibèrica.

Les dates en què s’empra la tecnologia discoide semblen trobar-se en un marge cronològic més gran que les corresponents al Levallois, amb un inici que arrancaria a les indústries olduvaianes del plistocè inferior i amb nombrosos exemples més enllà de la tecnologia del paleolític mitjà, en indústries del paleolític superior i fins a l’edat del bronze. No obstant això, si utilitzem la definició de Boëda  stricto sensu (nuclis de dues superfícies convexes, no jerarquitzats i d’extraccions secants), el nombre de casos més elevat amb tecnologia discoide el trobaríem al paleolític mitjà europeu. El model d’explotació anomenat bifacial centrípet jeràrquic mostra una extensió cronològica i geogràfica similar, encara que és especialment freqüent des del final de l’olduvaià i l’acheulià en nombrosos conjunts, i alguns autors han arribat a proposar-lo com el germen de les altres dues produccions amb caràcter centrípet.

Com es pot deduir del que s’ha exposat fins ara, moltes vegades hi ha discrepàncies importants a l’hora d’identificar els sistemes de talla emprats, que parteixen en bona part dels models de classificació. Per això les experimentacions realitzades en els darrers anys segueixen el plantejament clàssic d’«experimentar per comprendre», però, a més, s’usen amb nous enfocaments, com la caracterització morfomètrica i geomètrica, que pretén, entre altres coses, aprehendre el grau de variabilitat entre sistemes de talla discoide i Levallois. A més, com és habitual en molts altres períodes, fem servir l’experimentació per crear rèpliques exactes dels estris que després es fan servir en experiments funcionals. I també fem servir l’experimentació per caracteritzar les proporcions de cada tipus de producte i subproducte que es generen en cada sistema de talla. Vegem alguns exemples d’aquestes experimentacions que s’han desenvolupat els darrers anys.

L’experimentació, emprada com a útil cognitiu i eina metodològica, continua sent fins ara un dels mitjans més eficaços per enfrontar-se a les peculiaritats de cada conjunt lític, especialment quan les primeres matèries explotades imposen algun tipus de condicionant. Així, en els darrers anys, hem vist aparèixer alguns treballs interessants sobre l’aparició dels sistemes jerarquitzats a l’acheulià antic d’Àfrica de l’Est o sobre els tipus de percussors i el seu ús associat en diversos conjunts amb tecnologia Levallois i discoide a la península Ibèrica i a França. Sobre la primera qüestió, un equip dirigit per Fernando Diez-Martín va explorar les nocions de predeterminació i jerarquització en la producció d’ascles mitjançant nuclis de dues superfícies amb una matèria primera tenaç com és el basalt. Entre altres resultats, van deduir que la producció de nuclis amb morfologies asimètriques a les cares no implica sempre que hi hagi jerarquització i que assolir aquestes morfologies resultava molt més senzill quan el suport de partida eren grans ascles. En relació amb l’ús de percussors de diferents tipus associats a conjunts de França i la península Ibèrica amb tecnologia discoide i Levallois, qui signa aquest treball juntament amb altres experimentadors com Laurence Bourguignon o Víctor Lamas  han pogut deduir, després de diversos experiments, que l’ús de percussors amb zones actives de percussió de superfície reduïda és més adequat per a les produccions de tipus discoide, atès que els contrabulbs marcats ajuden a delimitar les extraccions a la cara contigua quan hi ha una alternança constant en l’explotació entre cares. En els conjunts Levallois, però, l’ús de percussors amb zones actives de percussió més àmplies i usades de forma tangencial permet produir extraccions més àmplies i invasives, com les que es requereixen en els nuclis d’aquesta tecnologia.

Entre els experiments de caràcter funcional destaquen els realitzats des de la perspectiva tecnofuncional, una línia de treball que analitza de manera detallada les parts de l’utillatge lític que serveixen per a la prensió de l’útil davant d’aquelles emprades com a zones actives, anomenades també transformatives. Aquesta línia de treball, iniciada per Michel Lepot i continuada per L. Bourguignon i E. Boëda,  entre d’altres ha permès fer aproximacions sobre el caràcter de les àrees prènsils, com són els dorsos en ascles desbordants o els talons facetats a chapeau de gendarme, a J. Baena  i els seus col·laboradors, en una aproximació preliminar i teòrica, però que podria emprar-se com a línia per a treballs futurs.

En relació amb els treballs realitzats sobre la caracterització morfològica dels productes i subproductes dels sistemes Levallois i discoide, hi ha nombrosos treballs recents. Cal destacar, entre d’altres, el d’Eren i Lycett titulat Why Levallois? (2012), que es planteja si és possible reconèixer amb criteris estadístics les ascles de tipus preferencial amb preparació centrípeta i quins són els seus avantatges adaptatius davant d’altres tipus d’ascles. Entre altres avantatges, Eren i Lycett al·ludeixen al potencial més gran de reactivació que ofereixen les ascles Levallois preferencials, aplanades i de gruix regular davant d’altres ascles més espesses. Aquesta línia de treball ha tingut continuïtat amb protocols similars aplicats a la distinció de làmines procedents de produccions en volum davant de nuclis Levallois, que ha desenvolupat Christian Hoggard,  o de les ascles desbordants de produccions Levallois i discoides, que ha desenvolupat Guillermo Bustos-Pérez i col·laboradors (2023). Amb un plantejament similar i aplicant procediments de machine learning (intel·ligència artificial), s’han desenvolupat treballs com els d’Irene González-Molina i col·laboradors (2020) o els de Guillermo Bustos-Pérez i col·laboradors (2023), centrats en el reconeixement d’amplis repertoris de productes generats experimentalment amb tecnologia discoide i Levallois, així com sobre produccions de discoide jerarquitzat en el cas de Bustos-Pérez. Aquest tipus d’anàlisis ofereix bones perspectives, ja que permeten reconèixer el grau de fiabilitat i objectivitat en els paràmetres establerts per diferenciar produccions lítiques. Aquest plantejament ens permetrà molt probablement discernir en els anys vinents els casos arqueològics en què es produeixen variacions contínues entre diversos volums de nuclis dels casos en què hi ha volums similars, però diferenciats de principi a fi de l’explotació.

Per acabar, cal destacar una altra línia de recerca que parteix de la creació d’amplis repertoris experimentals de productes i que en aquest cas permet avaluar dos aspectes: la productivitat d’un determinat mètode o sistema de talla, i la composició tecnotipològica dels conjunts creats experimentalment. Aquesta línia de treball és especialment rellevant per comprendre quines fases de la cadena operativa estan presents en el conjunt o jaciment estudiat. La va iniciar Jean Michel Geneste a la seva tesi doctoral  i ha trobat ressò en nombrosos treballs actuals, dels quals destaquem dos. D’una banda, la productivitat comparada entre el Levallois i el discoide ha estat objecte d’anàlisi d’Andrea Picin i Manuel Vaquero (2016), que han determinat que tots dos sistemes poden arribar a ser igual de productius quant al nombre d’ascles per quilogram de matèria primera. D’altra banda, hi ha els treballs de Michel Brenet i col·laboradors (2011), que elaboren des de fa anys una col·lecció experimental de referència que els permet avaluar la integritat de les produccions lítiques en cada jaciment. D’aquesta manera es poden establir interpretacions sobre la presència o absència de cada categoria tecnològica, basant-se en les proporcions de productes de cada fase de la cadena operativa. Aquests treballs han permès crear un corpus de dades que, juntament amb els estudis de captació de matèries primeres i d’aprofitament de la fauna, han permès inferir les pautes de mobilitat de les poblacions neandertals sobre els territoris que hi van habitar.

Com a reflexió final podem dir que l’experimentació en talla lítica utilitzada per comprendre mètodes, tècniques, conceptes volumètrics… continua sent dominant i molt necessària, però en els darrers anys hi ha, a més, noves perspectives. D’una banda, s’obre com a línia de treball l’ús de les experimentacions per a la caracterització morfològica mitjançant anàlisis morfomètriques i geomètriques (amb IA o sense) d’un determinat producte o sèries de productes. D’altra banda, les experimentacions que generen repertoris amplis permeten establir reflexions sobre conjunts en termes de productivitat, quantificació de productes i fases de la cadena operativa. Avui l’experimentació en talla lítica sobre discoide i Levallois permet abordar, doncs, hipòtesis concretes més enllà de la manera inicial en què es va usar fa unes dècades com a eina metodològica per a l’aprenentatge i la comprensió d’interacció de variables.